A Teleolesa, sempre hem cregut que el periodisme és un camí que cal recórrer amb els ulls ben oberts, navegant per la història sense por d’enfrontar-nos a les ombres del passat, especialment quan aquestes ombres pertanyen a figures públiques que tenen la responsabilitat de representar-nos a tots. Avui us presentem una crònica que no és només una mirada al passat, sinó un intent de comprendre com les paraules i les accions d’una regidora poden impactar en la confiança que la ciutadania diposita en els seus representants. Parlem de Laia Montes Porta, tercera tinenta d’alcaldia d’Olesa de Montserrat i regidora de Gènere, Feminismes i LGTBIQ+, una dona que, pel seu càrrec, hauria de ser un far de diversitat i inclusió. No obstant això, les publicacions del seu antic compte de Twitter (@layukzz), recuperades pel nostre equip, revelen una faceta que sembla contradir aquesta missió. Aquests tuits, escrits entre el 2021 i el 2022, mostren un llenguatge dur, ofensiu i, en molts casos, extremista, que qüestiona la capacitat de Laia Montes per representar a tothom, tal com exigeix el seu rol públic. Com a mitjà compromès amb la fiscalització del poder, ens preguntem: com pot una regidora que hauria de defensar la diversitat i la igualtat utilitzar un llenguatge que fereix i exclou? Aquesta crònica busca respostes, amb la profunditat i el rigor que mereix, però també amb la proximitat i l’humanitat que ens caracteritzen.

Un passat que no s’esborra: Les paraules de Laia Montes

Els tuits recuperats cobreixen un any i mig de reflexions personals, des del 2021 fins al 2022, i toquen temes profunds i complexos: la Llei Trans, el treball sexual, el gènere, les relacions de poder. Però més enllà del contingut, el que crida l’atenció és el to: sovint mordaç, amb insults i menyspreus que no només qüestionen idees, sinó que ataquen persones i col·lectius sencers. Aquest llenguatge no només és inadequat per a una figura pública, sinó que també posa en dubte la capacitat de Laia Montes per exercir un càrrec que exigeix empatia, respecte i una visió inclusiva de la societat.

Un dels exemples més clars és el tuit del 18 de juliol de 2021: “Està aquest personatge unineuronal afirmant que el gènere que ens oprimeix és una qüestió biològica?”. El missatge era una resposta a Juan Carlos Monedero, que parlava de la “matria” com a alternativa a la “patria”. Podem entendre que Laia volgués criticar una visió simplista del gènere, però el terme “unineuronal” és un insult gratuït que no aporta res al debat i només serveix per deshumanitzar l’altre. Aquest tipus de llenguatge no només tanca qualsevol possibilitat de diàleg, sinó que també mostra una falta de respecte profundament preocupant.

Un altre missatge, del 26 de juny de 2021, aborda la qüestió del gènere amb una duresa encara més gran: “El sexo es algo material y tangible, el género una herramienta de opresión. Decir que el género fluye es borrar la violencia que sufrimos las mujeres. El problema que tenéis todos estos colectivos queer guayistas es que no conceptualizáis bien. Una misoginia purpurinosa preciosa”. Aquestes paraules no només qüestionen la fluïdesa de gènere —un concepte fonamental per a moltes persones trans i no binàries—, sinó que ho fan amb un to despectiu que menysprea els col·lectius queer, anomenant-los “guayistas” i acusant-los de misogínia. Aquest llenguatge no només és ofensiu, sinó que també ignora les dècades de lluita d’aquests col·lectius per ser reconeguts i respectats. Segons un estudi de l’Observatori contra l’Homofòbia de Catalunya, el 2022 es van registrar 178 incidents de discriminació contra persones LGTBIQ+ a Catalunya, una xifra que evidencia la vulnerabilitat d’aquests col·lectius i la importància de tenir representants que els defensin, no que els ataquen.

El 14 de juny de 2022, Laia va publicar un tuit sobre el treball sexual: “Les denominades ‘Trabajadoras sexuales de trata’ per alguna anima pseudo-anticapitalista que no acaba d’entendre la lingüística materialista. Ni tampoc la relació entre el llenguatge i les experiències que el confeccionen. No tenen ni ètica ni moral contra el capital #Abolició”. Aquí, Laia defensa una postura abolicionista, veient el treball sexual com una forma d’opressió. Tot i que és una visió legítima, el seu llenguatge —amb expressions com “ànima pseudo-anticapitalista” o “no tenen ni ètica ni moral”— és un atac directe a aquells que defensen la despenalització del treball sexual. Aquest to no només és inadequat, sinó que també ignora les veus de moltes treballadores sexuals que, segons organitzacions com Amnistía Internacional, demanen la despenalització per protegir els seus drets humans i viure amb més seguretat. Un informe d’Amnistía del 2016 conclou que la despenalització és la millor manera de combatre l’estigma i la violència contra les treballadores sexuals, una realitat que les paraules de Laia semblen passar per alt.

Crítiques a Bloc Olesà CUP per la presència de Laia Montes Porta

Els tuits de Laia Montes, amb el seu llenguatge cru i les seves postures contundents, no han passat desapercebuts. I és que aquestes declaracions han aixecat una onada de crítiques que apunten directament a Bloc Olesà CUP, la formació que ha decidit comptar amb ella com a regidora. Per a molts, hi ha un contrast incòmode entre els valors d’inclusió i diversitat que el partit defensa i la ideologia de la regidora, que ha estat rebut com un cop dur per part de la comunitat LGTBIQ+ i altres veus feministes.

A les xarxes, el malestar s’ha fet evident. Usuaris transexuals han expressat obertament el seu rebuig, qualificant la regidora de “TERFA de manual” i demanant accions clares a Bloc Olesà CUP. Com pot una formació mantenir la seva imatge de lluita social quan les paraules d’una de les seves figures públiques generen tanta controvèrsia? Aquesta és una qüestió que va més enllà de la política local i toca un nervi sensible: la necessitat de coherència entre el que es diu i el que es fa.

És una vergonya que la @CUPBaixLlo @cupolesa permeti que @layukzz una TERFA de manual estigui a les seves llistes. Hauria d'estar expulsada per discurs d'odi i anar en contra de la nostra lluita.

Els drets trans són drets humans! 🏳️‍⚧️🏳️‍🌈✊🏽🔥 https://t.co/0HcG0HhS0x pic.twitter.com/HyxdelNhnF

— Noa (ella/elli) 🏳️‍⚧️ 🚩 (@Noah_cuir) April 29, 2023

Els homes també pateixen

El 21 de juliol de 2021, un altre tuit aborda les relacions entre homes i dones: “Llàmemne especista pues.”, fent referència a un tuit d’un usuari que deia “Estoy en contra de que los hombres inviten en las citas y soy especista según vuestros ‘argumentos’, bloqueadme si lo consideráis oportuno […]”. Aquest comentari, que potser pretenia ser irònic, acaba sent una generalització que pot fer sentir molts homes com si fossin jutjats pel simple fet de ser-ho. Segons un estudi de la Universitat de Granada publicat el 2020, el 45% dels homes joves a Espanya se senten “criminalitzats” pel discurs feminista, una dada que mostra un malestar creixent i la necessitat urgent de construir un feminisme realment inclusiu, capaç de generar aliances i no rebuigs. I és que els homes també pateixen problemàtiques específiques i profundes que sovint queden invisibilitzades o trivialitzades en el debat públic.

Entre aquestes realitats, hi ha les pressions constants per encarnar una masculinitat hegemònica —freda, competitiva, dominant i emocionalment inaccessible— que sovint deriva en dificultats per expressar sentiments, gestionar el dolor emocional o demanar ajuda. Aquest model contribueix a l’aïllament afectiu, a la manca de vincles sòlids i a una pitjor salut mental. No és casualitat, doncs, que els homes representin gairebé el 75% de les morts per suïcidi a Espanya, segons dades de l’INE, una xifra alarmant que no pot ser ignorada.

Diga’m que ets una terf sense dir-me que ets una terf 🤡 ah i gràcies per trobar sentit a la meva vida, deu ser que la causa de tots els mals es que odiem les dones 😂 en fi

— Энрик 🇵🇸🇾🇪🇨🇩🇱🇧 (@Bootyfarrah97) August 13, 2022

El llenguatge de Laia, lluny d’obrir un diàleg necessari, sembla tancar-lo amb una confrontació innecessària que pot reforçar el sentiment de rebuig en aquells homes que, tot i voler sumar-se a la lluita per la igualtat, es troben constantment qüestionats o exclosos. Si volem avançar cap a una societat més justa, cal reconèixer que les desigualtats no només afecten les dones, sinó que el sistema també genera danys profunds en els homes, i que només des de la comprensió mútua es podrà construir un veritable canvi col·lectiu.

Laia i la comunitat queer

El 6 de novembre de 2021, Laia va escriure: “Aviat si algun dia d’aquests en comptes d’estudiar els dogmes queer s’estudia la llei i para de prendre’ns per tontes a totes les dones”. Aquest missatge, en resposta a un debat sobre la llei de reproducció assistida, utilitza un to despectiu per criticar les polítiques trans, amb expressions com “dogmes queer” i “prendre’ns per tontes” que no només són ofensives, sinó que també reflecteixen una visió estreta del gènere. Segons un informe de la FELGTB (Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Trans i Bisexuals) del 2023, el 72% de les persones trans a Espanya han patit discriminació en l’accés a serveis sanitaris, una realitat que subratlla la importància de polítiques inclusives. El llenguatge de Laia no només ignora aquestes dades, sinó que també pot fer sentir excloses les persones trans, un col·lectiu que hauria de ser protegit pel seu càrrec.

La Llei Trans: un avenç amb ombres

La Llei Trans, aprovada el 2023, va ser un pas històric per a la comunitat trans a Espanya. Permet a les persones trans majors de 16 anys canviar el seu nom i sexe legal sense haver de passar per proves mèdiques o psicològiques, un canvi que, segons un estudi de la Universitat de Màlaga, ha reduït en un 30% els casos de discriminació en l’accés a serveis públics. No obstant això, la llei també ha generat debat. Algunes veus, especialment des del feminisme radical, han expressat preocupacions sobre possibles abusos, com ara homes que podrien canviar-se de sexe per accedir a espais reservats a dones. Tot i que aquestes preocupacions han de ser considerades, les dades mostren que els casos d’abús són extremadament rars: un informe del Ministeri d’Igualtat del 2024 indica que només el 0,02% dels canvis de sexe registrats des de l’aprovació de la llei han estat qüestionats per motius fraudulents. Malgrat això, el tuit de Laia del 6 de novembre de 2021 sembla alinear-se amb aquestes preocupacions, però amb un to que no només és crític, sinó també despectiu, cosa que dificulta qualsevol debat constructiu.

El terme TERF: una etiqueta que polaritza

El terme TERF (Feminista Radical Trans-Excloent) és un dels més controvertits en els debats sobre gènere. Fa referència a un corrent feminista que defensa que només les persones assignades dones al néixer poden ser considerades dones, argumentant que les experiències de les dones trans són diferents. Aquesta visió, arrelada en el feminisme dels anys 70, ha estat criticada per excloure les dones trans, que, segons un estudi de la Universitat de Barcelona del 2022, pateixen taxes de violència un 40% superiors a les de les dones cisgènere. Tot i que algunes feministes defensen aquesta postura com una manera de protegir espais segurs per a dones nascudes com a tals, la realitat és que aquest discurs pot perpetuar l’exclusió i la transfòbia. Els tuits de Laia, amb el seu to despectiu cap als col·lectius queer i trans, podrien fer pensar en aquesta etiqueta, però el que és inqüestionable és que el seu llenguatge no contribueix a un debat obert i respectuós.

Treball sexual: una visió extremista que ignora veus

La postura abolicionista de Laia sobre el treball sexual, expressada en el tuit del 14 de juny de 2022, és clara: veu aquesta pràctica com una forma d’explotació que cal erradicar. Aquesta visió, compartida per molts sectors feministes, contrasta amb la d’organitzacions com Amnistía Internacional o l’Organització Mundial de la Salut, que defensen la despenalització com a via per protegir els drets humans de les treballadores sexuals. Segons un estudi de l’OMS del 2019, la despenalització redueix en un 25% els casos de violència contra les treballadores sexuals i facilita l’accés a serveis sanitaris. El llenguatge de Laia, però, no només és abolicionista, sinó també despectiu cap a aquells que defensen postures diferents, cosa que tanca qualsevol possibilitat de diàleg i ignora les veus de les pròpies treballadores sexuals, moltes de les quals demanen ser escoltades, no jutjades.

La responsabilitat d’un càrrec públic: representar a tothom

Ser regidora de Gènere, Feminismes i LGTBIQ+ no és només un títol; és una responsabilitat cap a tota la ciutadania. Laia Montes rep un sou públic de 15.786,26 € anuals, diners que surten dels impostos de tots els olesans, independentment de la seva identitat de gènere, orientació sexual o ideologia. Això significa que ha de representar a tothom, no només a una part. Les seves paraules, però, semblen defensar una visió extremista que exclou i ataca col·lectius sencers, cosa que és profundament inadequada per a una figura pública. A Teleolesa creiem que els representants han de ser ponts, no muralles, i que el seu llenguatge ha de reflectir respecte i inclusió, no insults ni menyspreus.

Un compte esborrat: El silenci del passat

Quan els tuits de Laia van començar a circular, el seu compte de X va desaparèixer. És un gest que pot semblar un intent d’esborrar el passat, però les paraules, un cop dites, no s’esvaeixen tan fàcilment. A Teleolesa hem recuperat aquests missatges perquè creiem que la ciutadania té dret a saber. No ho fem per assenyalar, sinó per demanar transparència. Una figura pública com Laia Montes ha de donar explicacions, no amagar-se.

La seva veu, la nostra espera

Com a periodistes, hem intentat parlar amb Laia. Li vam escriure, li vam preguntar si encara pensa el mateix, si ha canviat, si volia dir alguna cosa. Però fins avui, no hem rebut resposta. Aquest silenci no ajuda a aclarir res; només deixa més preguntes. Volem entendre la seva història, el seu camí, però necessitem que ella també vulgui parlar.

Una invitació al diàleg

Aquesta crònica no és un judici; és una invitació. Una invitació a parlar, a reflexionar, a construir ponts. Laia Montes té dret a tenir opinions, però com a regidora, les seves paraules tenen un pes especial. Poden aixecar o poden ferir. Nosaltres, des de Teleolesa, volem obrir aquest espai de diàleg. Volem que ella expliqui la seva veritat, que la ciutadania pugui entendre i debatre.

Aquesta història ens recorda que els càrrecs públics són més que un títol; són una responsabilitat cap a les persones. Les paraules de Laia Montes ens han fet pensar, qüestionar, sentir. Però també ens han recordat la importància de la transparència, de donar la cara. No sabem si Laia ha canviat, si avui defensaria les mateixes idees o si té una explicació per compartir. El que sí sabem és que Olesa mereix saber-ho. I nosaltres, com a periodistes, seguirem treballant perquè la informació sigui el camí cap a un futur més just.

El trastorn de l’espectre autista (TEA) és complex i la seva comprensió ha experimentat una notable evolució al llarg de la història. Comprendre la trajectòria històrica de l’autisme resulta fonamental per contextualitzar la investigació actual, les pràctiques clíniques i la inclusió social de les persones autistes. Aquesta crònica explorarà les diverses etapes en la conceptualització de l’autisme, des de les seves primeres descripcions fins al sorgiment del moviment de la neurodiversitat, analitzant les fites científiques, els canvis en els criteris diagnòstics, l’evolució de les teories etiològiques i les transformacions en les percepcions socials i culturals.

Primers indicis: Precursors del concepte d’autisme

Si bé les contribucions de Leo Kanner i Hans Asperger a mitjan segle XX són àmpliament reconegudes com l’inici de l’estudi formal de l’autisme, és important destacar que existeixen descripcions anteriors de comportaments que posteriorment s’identificarien amb aquesta condició.

L’obra pionera de Grunya Sukhareva (dècada de 1920)

El 1925, la psiquiatra infantil soviètica (nascuda a Ucraïna) Grunya Efimovna Sukhareva va publicar en rus un relat detallat de trets autistes en nens, que posteriorment va ser traduït a l’alemany el 1926. Aquest treball va precedir en gairebé dues dècades les publicacions de Kanner i Asperger. Inicialment, Sukhareva va emprar el terme “psicopatia esquizoide” (excèntrica), per després reemplaçar-lo per “psicopatia autista” (evitació patològica). Els seus estudis van incloure casos detallats de sis nens i cinc nenes, abastant la seva història familiar, exàmens neurològics i psicològics exhaustius, així com observacions longitudinals en un entorn escolar terapèutic.

Sukhareva va identificar característiques fonamentals notablement similars als criteris diagnòstics actuals del TEA: un tipus de pensament peculiar caracteritzat per l’abstracció, l’esquematització i la ruminació absurda; una actitud autista marcada per l’aïllament, la dificultat per adaptar-se i la preferència per la solitud i la fantasia; una vida emocional descrita com plana i superficial, amb una barreja d’insensibilitat i hipersensibilitat; i altres trets com l’automatisme, la inflexibilitat, la impulsivitat, la tendència als neologismes estereotipats, comportaments obsessiu-compulsius, manca d’expressivitat facial i dificultats en la modulació de la parla. Resulta destacable la precisió de les seves observacions, que fins i tot incloïen la menció d’anomalies sensorials, un aspecte que només recentment ha recuperat la seva deguda rellevància en els criteris diagnòstics del DSM-5. Sukhareva també va hipotetitzar una base neurològica per a aquests comportaments, suggerint la implicació del cerebel, el lòbul frontal i els ganglis basals. A més, va considerar la importància dels factors socials, com un entorn familiar desfavorable, en el desenvolupament de trastorns de la personalitat en la infància.

La similitud entre les detallades descripcions de Sukhareva i els criteris actuals del TEA, segons una anàlisi comparativa realitzada per Manouilenko i Bejerot, és sorprenent. Aquests investigadors també van plantejar interrogants sobre la falta de reconeixement de la seva obra fora de Rússia durant moltes dècades, malgrat haver estat publicada en alemany, cosa que suggereix possibles barreres lingüístiques, factors geopolítics relacionats amb la Unió Soviètica o biaixos en la difusió del coneixement científic. És interessant notar que Sukhareva, Kanner i Asperger compartien l’idioma alemany i van néixer en regions germanoparlants d’Ucraïna i Àustria. Així mateix, s’ha assenyalat una connexió entre l’obra de Sukhareva i Asperger amb els treballs primerencs de Kretschmer sobre la personalitat esquizoide.

L’alba del reconeixement formal: Les contribucions Inicials de Kanner i Asperger

La dècada de 1940 va marcar una fita en la història de l’autisme amb les publicacions seminals de Leo Kanner i Hans Asperger.

L'”autisme Infantil primerenc” de Leo Kanner (1943)

El 1943, el psiquiatre infantil estatunidenc d’origen austríac Leo Kanner va publicar el seu transcendental article “Autistic Disturbances of Affective Contact”. En aquest treball, Kanner va descriure detalladament onze nens que presentaven una síndrome única que va denominar “autisme infantil primerenc”. Les característiques clau que va observar incloïen un “aïllament extrem” i una incapacitat per relacionar-se amb persones i objectes de manera ordinària des del naixement, falta d’interès en les persones amb preferència per la solitud, alteracions de la parla (retard, ecolàlia, inversió pronominal), un desig ansiós i obsessiu de mantenir la igualtat i resistència al canvi, excel·lent memòria de repetició i dificultats primerenques amb l’alimentació.

Kanner inicialment va conceptualitzar l’autisme com un trastorn innat (“disturbis autistes innats del contacte afectiu”). No obstant això, també va proposar la controvertida teoria de la “mare nevera”, suggerint que la criança emocionalment freda era una causa subjacent de l’autisme. Aquesta teoria es va basar en les seves observacions sobre els pares dels nens estudiats, als quals va descriure com a altament intel·ligents però aparentment mancats de calidesa emocional. Kanner va distingir l’autisme de l’esquizofrènia basant-se en l’edat primerenca d’inici i la naturalesa del retraïment social. El seu treball va tenir un impacte significatiu, sent un dels articles més citats sobre autisme al segle XX i establint les bases per a investigacions posteriors. Abans de l’obra de Kanner, l’autisme era en gran manera incomprès i sovint mal diagnosticat. Inicialment, Kanner va descriure l’autisme com una forma d’esquizofrènia d’inici en la infància.

La “psicopatia autista” de Hans Asperger (1944)

El 1944, el pediatre austríac Hans Asperger va publicar un relat sobre nens amb trets similars a l’autisme descrit per Kanner, però que posseïen habilitats lingüístiques gramaticals dins del rang mitjà o superior (“psicopatia autista”). Asperger va identificar característiques clau com la manca d’empatia, l’escassa capacitat per formar amistats, converses unilaterals, una intensa absorció en interessos especials i moviments maldestres. Asperger es va centrar en els “petits professors”, nens amb alta intel·ligència i coneixements especialitzats. Creia que la psicopatia autista tenia una base genètica i la va vincular amb la pedagogia especial i els possibles beneficis per al sector laboral. A diferència de Kanner, Asperger va considerar que l’autisme podia presentar-se tant en individus amb alta intel·ligència com amb discapacitat intel·lectual. Va observar que aquests nens sovint naixien de pares que mostraven versions més lleus dels mateixos comportaments. El seu treball va romandre en gran manera desconegut a nivell internacional durant dècades. Lorna Wing va introduir el terme “Síndrome d’Asperger” el 1981, i la traducció a l’anglès de la seva obra per Uta Frith el 1991 va conduir al seu reconeixement internacional.

Comparació entre Kanner i Asperger

Tant Kanner com Asperger van descriure característiques centrals d’alteració en la interacció social i comportaments repetitius i restringits. No obstant això, Kanner es va centrar en nens més afectats amb retards en el llenguatge, mentre que Asperger va descriure individus amb un funcionament més alt. Asperger va semblar tenir una visió més optimista sobre el potencial de les persones amb “psicopatia autista” per portar vides exitoses i contribuir a la societat. El treball simultani però independent de Kanner i Asperger va establir les bases per comprendre l’heterogeneïtat de l’autisme, encara que aquesta comprensió va trigar dècades a desenvolupar-se completament en el concepte d’espectre.

Conceptualització de l’autisme en els seus inicis

Les primeres teories sobre l’autisme es van emmarcar dins dels models psiquiàtrics existents.

Teories inicials sobre les causes

Inicialment, es va associar l’autisme amb l’esquizofrènia, influenciat per l’ús del terme “autisme” per Bleuler en el context de pacients esquizofrènics retraïts. Les teories psicogèniques, impulsades per l’auge de la psicoanàlisi, també van ser prominents. Bruno Bettelheim va popularitzar la teoria de la “mare nevera”, atribuint l’autisme a la fredor emocional i la falta de vincle matern. Aquesta teoria, tot i que mancada de fonament empíric, va tenir un impacte devastador en les famílies de nens autistes.

Comprensió de les característiques fonamentals

Es va fer una èmfasi primerenca en el retraïment social, les dificultats de comunicació i els comportaments repetitius (la tríada de Kanner). Asperger es va centrar en els dèficits d’interacció social, els interessos intensos i la torpeza motora en individus amb un funcionament més alt. Van sorgir teories com la “Teoria de la Ment” de Baron-Cohen per explicar les dificultats d’interacció social.

L’Arena movedissa del diagnòstic: Evolució dels criteris del DSM

Els criteris diagnòstics de l’autisme han experimentat canvis significatius al llarg de les diferents versions del Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals (DSM).

Del DSM-I al DSM-II (1952-1968)

En les primeres edicions del DSM, l’autisme no figurava com a categoria diagnòstica separada, sinó que es mencionava en relació amb les reaccions esquizofrèniques en nens (DSM-I). El DSM-II va descriure l’autisme com una forma d’esquizofrènia infantil caracteritzada pel desapegament de la realitat.

DSM-III (1980)

La publicació del DSM-III va marcar una fita en incloure l'”Autisme Infantil” com a categoria diagnòstica distinta de l’esquizofrènia. Es va definir com un “trastorn generalitzat del desenvolupament” amb criteris específics que emfatitzaven la falta d’interès en les persones, dèficits greus en la comunicació, respostes inusuals a l’entorn i un inici abans dels 30 mesos d’edat.

DSM-III-R (1987)

En la revisió del DSM-III, el diagnòstic va passar a denominar-se “Trastorn Autista”. Es van ampliar els criteris, incloent la “falta generalitzada de resposta a altres persones” i eliminant el requisit de l’edat d’inici.

DSM-IV i DSM-IV-TR (1994-2000)

El DSM-IV va introduir el concepte de “Trastorns Generalitzats del Desenvolupament” (TGD) com un espectre, incloent el Trastorn Autista, la Síndrome d’Asperger, el TGD no especificat (TGD-NE), la Síndrome de Rett i el Trastorn Desintegratiu Infantil. Es van emfatitzar les bases genètiques de l’autisme.

DSM-5 (2013)

La publicació del DSM-5 va representar un canvi important en unificar totes les subcategories prèvies sota l’únic diagnòstic de “Trastorn de l’Espectre Autista” (TEA). Es va centrar en dos dominis principals: dèficits persistents en la comunicació i interacció social, i patrons restrictius i repetitius de comportament, interessos o activitats. Es van afegir els problemes sensorials com un símptoma dins dels comportaments restrictius i repetitius. Es va introduir una escala de gravetat (nivells 1-3) basada en les necessitats de suport. També es va crear un nou diagnòstic de Trastorn de la Comunicació Social (Pragmàtic) per a dificultats en la comunicació social sense comportaments repetitius.

Segons ASSOTEA, aquest canvi al model de TEA ha ajudat a comprendre millor la diversitat dins de l’autisme, permetent un enfocament més inclusiu i oferint més suport a persones que abans podrien haver estat excloses. No obstant això, també assenyalen que algunes persones que s’identificaven amb la “Síndrome d’Asperger” han expressat la sensació que la seva identitat ha estat esborrada en no considerar-se ja una categoria separada.

Taula 1: Evolució dels criteris del DSM per al trastorn de l’espectre autista

Desentranyant les causes: De les primeres teories a la neurociència moderna

La comprensió de l’etiologia de l’autisme ha evolucionat significativament.

Primeres idees erronees i l’auge de les explicacions biològiques

La teoria de la “mare nevera” va ser gradualment desacreditada gràcies a la creixent evidència. Es va produir un enfocament cada vegada més gran en els factors biològics, particularment la genètica. Els estudis de bessons van indicar una alta heretabilitat. Es van identificar nombrosos gens associats amb un major risc d’autisme.

El paper de la neurociència

Els estudis de neuroimatge van revelar diferències en l’estructura i funció cerebral en individus amb autisme. Es va investigar la connectivitat cerebral, el processament sensorial i regions cerebrals específiques com l’amígdala, l’escorça prefrontal i la unió temporoparietal. La investigació va continuar explorant les bases neurològiques dels trets autistes centrals.

Factors ambientals i interaccions Gen-Ambient

Es va reconèixer cada vegada més el paper de les influències ambientals en l’augment del risc d’autisme (edat parental avançada, exposició prenatal a contaminants, condicions de salut materna, complicacions del part). Es va entendre l’autisme com una complexa interacció entre predisposicions genètiques i factors ambientals.

Una història d’ajuda: Desenvolupament d’intervencions i teràpies

Les intervencions i teràpies per a l’autisme han evolucionat significativament.

Enfoques primerencs i sovint durs

A principis del segle XX, els tractaments per a l’autisme sovint eren severs i inhumans, incloent la institucionalització i la teràpia electroconvulsiva (TEC). La teoria de la “mare nevera” va influir en els enfocaments de tractament, centrant-se en la separació dels nens dels seus pares.

Sorgiment de les teràpies conductuals

A partir de la dècada de 1920, es van explorar intervencions dietètiques (sense gluten, sense caseïna). En les dècades de 1950 i 1960, van sorgir tècniques de modificació de conducta. L’Anàlisi Conductual Aplicada (ABA), desenvolupat per O. Ivar Lovaas en les dècades de 1960 i 1970, es va convertir en una intervenció dominant. Els primers mètodes d’ABA de vegades involucraven càstigs aversius, que ara estan en gran manera condemnats. L’ABA modern ha evolucionat cap al reforç positiu i els enfocaments individualitzats.

Creixement de les teràpies del desenvolupament i altres teràpies

Van sorgir altres teràpies del desenvolupament, com la teràpia de la parla i del llenguatge, la teràpia ocupacional, la musicoteràpia i la fisioteràpia. També es van desenvolupar la teràpia d’integració sensorial i l’entrenament en habilitats socials. Es va reconèixer la importància dels programes d’intervenció primerenca.

Èmfasi en les pràctiques basades en l’evidència

Organitzacions com NCAEP i NSP van identificar intervencions basades en l’evidència. Es va fer èmfasi en les intervencions i els resultats recolzats per la investigació.

L’Auge de la neurodiversitat: Un canvi de paradigma

El moviment de la neurodiversitat va sorgir a finals de la dècada de 1980 i principis de la de 1990 a partir de grups d’autodefensa autistes (Autism Network International). Figures clau com Jim Sinclair, Judy Singer (qui va encunyar el terme “neurodiversitat” el 1998), Harvey Blume i Ari Ne’eman van jugar un paper fonamental. El concepte central de la neurodiversitat és que les diferències neurològiques són variacions humanes naturals i valuoses, en lloc de deficiències. El moviment rebutja el model mèdic centrat en la “cura” i advoca per l’acceptació, la inclusió, el respecte i els drets civils de les persones neurodivergents. Està estretament relacionat amb el moviment pels drets de les persones amb discapacitat i el model social de la discapacitat. El moviment de la neurodiversitat ha tingut un impacte significatiu en el llenguatge i la identitat, promovent l’ús del llenguatge en primera persona (“persona autista”) i fomentant un sentit de comunitat entre les persones neurodivergents. Si bé el moviment de la neurodiversitat va sorgir dins del Moviment pels Drets de l’Autisme, té un abast més ampli, incloent totes les neurominories.

Canviant les lents: Evolució de les percepcions socials i culturals

Les percepcions socials i culturals sobre l’autisme han experimentat una transformació significativa.

De l’estigma i la incomprensió a la consciència

Històricament, l’autisme va estar associat amb el retard mental i l’esquizofrènia, cosa que va conduir a l’estigma i la institucionalització. La teoria de la “mare nevera” va alimentar la culpa i la incomprensió. No obstant això, la creixent consciència a través de la investigació, la defensa i les representacions mediàtiques ha contribuït a una major comprensió.

Influència de les representacions mediàtiques

Les representacions mediàtiques de l’autisme sovint han estat estereotipades i inexactes, centrant-se en habilitats de “savant” o narratives tràgiques. Aquestes representacions poden modelar la comprensió i les actituds del públic, de vegades de manera negativa. No obstant això, hi ha un esforç creixent cap a representacions més diverses i autèntiques.

Impacte del moviment de la neurodiversitat en la percepció social

El moviment de la neurodiversitat ha provocat un canvi de paradigma, passant de considerar l’autisme com un trastorn a acceptar-lo com una variació natural. S’ha posat èmfasi en les fortaleses i contribucions de les persones autistes. El moviment treballa per reduir l’estigma i promoure la inclusió.

ASSOTEA, fundada el 1997, ha estat un referent a Espanya per al suport a les persones autistes i les seves famílies, jugant un paper clau en la visibilització de l’autisme com una condició de neurodiversitat, ajudant a canviar la percepció social d’una malaltia a una manera de ser. L’organització ha fomentat l’activisme autista i ha promogut la inclusió social, contribuint a que l’autisme sigui vist com a part de la diversitat humana i no com una deficiència.

Variacions culturals en la percepció

Les creences i pràctiques culturals poden influir en la comprensió, la interpretació i l’acceptació de l’autisme en diferents societats. Les actituds culturals cap a la discapacitat i les diferències de desenvolupament poden afectar la disponibilitat i el tipus de serveis de suport.

Característiques i reptes específics de l’autisme en dones

L’autisme femeni comparteix les afectacions nuclears de l’autisme, com dificultats en la interacció social, la comunicació social i patrons de comportament restringits i repetitius, segons el DSM-5 (citat per Milner et al., 2019). No obstant això, presenta trets particulars, com el desig de les dones autistes d’establir relacions socials satisfactòries i d’encaixar positivament entre els seus iguals (Hervás, 2022; Bargiela et al., 2016). Per aconseguir-ho, sovint utilitzen estratègies de compensació com l’emmascarement o la imitació, que els permeten camuflar les seves dificultats (Livingston et al., 2019).

Reptes diagnòstics

Existeixen evidències clares d’un infradiagnòstic i diagnòstics erronis en dones autistes, amb una detecció i intervenció molt tardanes. S’estima que el 70% de les nenes i dones amb autisme mai reben un diagnòstic, principalment a causa de la subtilesa dels seus símptomes i el camuflatge. Això es deu a biaixos en els criteris de diagnòstic, sovint basats en models masculins, com interessos típics com ordinadors o dinosaures, mentre que els interessos femenins (com les humanitats) són ignorats. A més, la major capacitat de camuflatge amaga les dificultats, i sovint els símptomes són mal diagnosticats com trastorns com el trastorn límit de personalitat, bipolaritat, TOC o trastorns alimentaris (Milner et al., 2019; Livingston et al., 2019).

Pressions socials i conseqüències

Les dones autistes enfronten una pressió constant per adaptar-se a les demandes socials, cosa que requereix un esforç significatiu. Aquest esforç, combinat amb resultats sovint insatisfactoris, pot tenir greus conseqüències psicològiques i físiques, com l’aparició d’ansietat, depressió, atacs de pànic, estrès, automutilació i altres problemes de salut mental (Hull et al., 2021; Gutiérrez y Carrillo, 2023). L’ús continuat d’estratègies com l’emmascarement pot agreujar aquestes dificultats, ja que les dones poden sentir que han de ocultar la seva veritable identitat per encabir-se en les expectatives socials, cosa que les esgota mentalment i augmenta el risc de ser mal diagnosticades.

Canvi de la consciència a l’acceptació

El canvi de Mes de la Conscienciació sobre l’Autisme a Mes de l’Acceptació de l’Autisme reflecteix un moviment més enllà del simple reconeixement de l’autisme cap a l’acceptació activa i inclusió de les persones autistes.

Fites i punts d’Inflexió en la història de l’autisme

• Primeres Descripcions: Treball de Sukhareva (1925/1926), Kanner (1943), Asperger (1944).
• Reconeixement Formal en el DSM-III (1980) i el Concepte d’Espectre en el DSM-IV (1994).
• Desacreditació de la Teoria de la Mare Nevera (mitjan segle XX en endavant).
• Creixent Evidència de Bases Genètiques i Neurològiques (dècada de 1970 fins al present).
• Sorgiment de l’ABA i altres Intervencions Basades en l’Evidència (dècada de 1960 fins al present).
• Auge del Moviment de la Neurodiversitat (finals del segle XX en endavant).
• Canvi de la Conscienciació sobre l’Autisme a l’Acceptació de l’Autisme (dècada de 2010 fins al present).

Reptes actuals i perspectives de futur segons ASSOTEA

Segons l’entrevista realitzada a ASSOTEA, els principals obstacles que enfronten les persones autistes en la societat actual inclouen l’accessibilitat (barreres en educació, ocupació i salut), l’estigmatització (desconeixement i mites persistents) i la falta de recursos, especialment per als adults autistes i la transició a la vida adulta.

En l’àmbit educatiu, ASSOTEA destaca la falta de formació docent adequada per a les necessitats dels estudiants autistes, la rigidesa del sistema educatiu que no sempre permet les adaptacions necessàries i el bullying i les dificultats de socialització que sovint experimenten aquests estudiants.

Pel que fa a la inclusió laboral, els majors desafiaments assenyalats per ASSOTEA són els entorns laborals no adaptats, els prejudicis en els processos de selecció i la falta de suport continu, com ara la mentoria i els ajustos raonables en el lloc de treball.

ASSOTEA també detecta diverses necessitats no cobertes per a les famílies amb infants i joves autistes, així com per a les persones adultes autistes. Entre aquestes, destaca la importància d’un diagnòstic precoç i l’accés a suports especialitzats i adaptats al llarg de tot el cicle vital, dins del sistema públic de salut. Aquests suports haurien de respondre a necessitats socials, emocionals i funcionals, especialment en moments clau de transició o canvi, com el pas a l’edat adulta.

L’entrevista amb ASSOTEA també posa de manifest diferències significatives en com es manifesten i s’aborden els reptes segons el gènere i l’edat. Les dones autistes tendeixen a camuflar millor els seus símptomes, cosa que pot retardar el diagnòstic, i enfronten majors desafiaments socials a causa de les expectatives de gènere. Els reptes també evolucionen amb l’edat: els nens enfronten barreres en l’escolarització, els adults en l’ocupació i la vida independent, i en la vellesa hi ha una falta d’investigació i suport específic.

Conscienciació, visibilitat i el paper d’ASSOTEA

ASSOTEA destaca que algunes de les idees errònies o mites més persistents sobre l’autisme inclouen la creença que és una malaltia, que totes les persones autistes tenen habilitats especials i que no senten empatia. Aquests estereotips limiten les oportunitats de les persones autistes i contribueixen a l’aïllament social i la incomprensió.

El missatge principal que ASSOTEA voldria transmetre a la societat és que “l’autisme és una forma vàlida i valuosa de ser, no una malaltia que hagi de ser corregida”. Per passar de la simple conscienciació a la veritable inclusió, calen accions concretes per fer ajustos en la societat, com ara l’educació inclusiva, l’adaptació dels llocs de treball i l’eliminació de barreres socials. Els mitjans de comunicació tenen un paper crucial en la percepció social de l’autisme, i una representació precisa i diversa pot ajudar a reduir els estereotips i augmentar l’empatia.

Fundada el 1997, ASSOTEA té com a objectius principals promoure la visibilitat i els drets de les persones autistes, proporcionar suport a les famílies i defensar la inclusió en tots els àmbits de la societat. Programes educatius i de sensibilització, així com el suport a les famílies i la promoció dels drets laborals, han tingut un gran impacte. ASSOTEA treballa amb famílies, educadors i altres professionals oferint formació i recursos. Les col·laboracions amb institucions educatives, sanitàries i altres associacions de discapacitat han estat fructíferes. ASSOTEA considera prioritaris canvis legislatius i polítics per garantir els drets a l’educació, l’ocupació i la salut de les persones autistes.

Des de la perspectiva de les persones autistes, l’experiència es descriu com un camí de descobriment personal i acceptació de la neurodiversitat. Les fortaleses com l’atenció al detall, la capacitat de fer connexions profundes en àrees d’interès i l’honestedat sovint no són prou valorades per la societat. El consell per a una persona recentment diagnosticada és l’acceptació i la recerca de suport. La neurodivergència es refereix a les variacions naturals en el cervell humà, incloent l’autisme, el TDAH i la dislèxia, representant diferents maneres de pensar i processar el món. Suports útils inclouen horaris estructurats i adaptacions en entorns laborals o educatius.

Mirant al futur, ASSOTEA espera una major inclusió social en 10 anys, amb una societat més preparada per adaptar-se a les necessitats de les persones autistes. Els avenços en investigació i teràpies personalitzades són prometedors. El canvi social més transformador seria la veritable inclusió sense barreres. Les noves tecnologies poden millorar la qualitat de vida en àrees com la comunicació i l’accessibilitat. Les persones no autistes poden contribuir a un món més inclusiu mostrant comprensió, respectant les diferències i donant suport a la inclusió.

En el Dia Mundial de Conscienciació sobre l’Autisme, el missatge clau d’ASSOTEA és que “l’autisme no és una malaltia, sinó una forma diferent de ser que mereix respecte i comprensió”, i que la veritable inclusió comença amb l’acceptació i el respecte cap a la neurodiversitat.

Conclusió

La història de l’autisme és un viatge complex i fascinant que reflecteix l’evolució de la comprensió científica, les percepcions socials i les veus de la pròpia comunitat autista. Des de les primeres descripcions pioneres de Sukhareva fins al reconeixement formal per part de Kanner i Asperger, el camp ha experimentat canvis significatius en la conceptualització, el diagnòstic i la comprensió de les causes de l’autisme. El rebuig de teories perjudicials com la de la “mare nevera” i la creixent èmfasi en les bases biològiques i neurològiques han marcat punts d’inflexió crucials. El sorgiment del moviment de la neurodiversitat ha provocat un canvi de paradigma fonamental, promovent l’acceptació i la celebració de les diferències neurològiques. A mesura que la societat continua evolucionant, també ho fa la nostra comprensió de l’autisme, impulsada per la investigació en curs, les experiències viscudes i el compromís de fomentar la inclusió i el respecte per a totes les persones neurodivergents.

Olesa de Montserrat té una gran història amb fets destacats a la nostra vila que han commocionat tots els olesans. Un d’aquests fets va ser l’execució del primer alcalde de la Segona República d’Olesa, Fèlix Figueras i Aragay.

Fèlix Figueras i Aragay va néixer a Olesa de Montserrat el 16 de desembre de 1894 i va morir a Abrera el 19 de febrer de 1939. Va ser una figura clau en la història del nostre poble, tant políticament com socialment. La seva trajectòria, marcada per l’activisme municipal i la defensa de la democràcia, va culminar amb la seva execució durant la repressió franquista. Aquest episodi reflecteix les tensions polítiques de l’època.

Els orígens de Fèlix Figueras i Aragay: una família arrelada al progrés d’Olesa

Fèlix Figueras i Aragay es va criar dins d’una família de pagesos que havia aconseguit prosperar gràcies al comerç. Josep Figueras i Ubach, el seu pare, regentava una xarcuteria al Mercat Municipal d’Olesa, coneguda com a “Cal Janxic”, que avui encara manté l’activitat. La seva mare, Teresa Aragay i Tort, era originària de Terrassa. La família formava part de la petita burgesia local que va ser beneficiada pel creixement econòmic d’Olesa, que entre 1870 i 1920 va passar de tenir 1.403 habitants a 4.100, i el 1930 ja arribava als 5.500, això gràcies a la transformació en un centre industrial tèxtil.

Va estudiar a l’escola local. Fèlix va treballar com a aprenent en una fàbrica tèxtil i va cursar teoria tèxtil, adquirint coneixements que li servirien en la seva vida professional. Va ser un gran lector, amb una biblioteca personal que incloïa obres com la Bíblia de Montserrat, publicacions de Bernat Metge, “Els Nostres Clàssics”, “Història Nacional de Catalunya” d’Antoni Rovira i Virgili, i “Geografia General de Catalunya” de Francesc Carreras i Candi, així com llibres polítics i naturistes.

Els inicis polítics de Fèlix Figueras i Aragay: del republicanisme a ERC

Va començar la seva carrera política el 1920, quan es va afiliar al Partit Republicà Federal i va ser escollit regidor i vocal de la comissió de finances de l’ajuntament d’Olesa. El 1922 va ser nomenat primer tinent d’alcalde, càrrec que va abandonar després del cop d’estat del general Primo de Rivera el 2 d’octubre de 1923, que va suspendre les activitats democràtiques locals. Amb la caiguda de la dictadura el 1930, va tornar a la seva activitat política, afiliant-se a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC).

Fèlix Figueras va ser escollit alcalde d’Olesa de Montserrat amb la proclamació de la Segona República el 14 d’abril de 1931, un càrrec que va exercir fins a 1936. Les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 el van portar al poder, i va ser reelegit el 1934 amb 1.446 vots per al Círcol-ER, davant els 1.054 de Defensa Ciutadana. Fèlix va desenvolupar molts projectes:

• Mercat Municipal: Inaugurat l’1 de setembre de 1932, amb un pressupost de 90.555,02 pessetes, dissenyat per l’arquitecte Jeroni Martorell.

• Plaça de Catalunya: Creació d’un espai públic central.
• Oficina de Correus: Establerta el 4 de febrer de 1932.
• Millores hospitalàries: Reformes al centre sanitari local el 9 de juny de 1932.
• Biblioteca Pública Municipal: Fundada el 7 de juliol de 1932.
• Cambra frigorífica: Instal·lada el 8 de setembre de 1932.
• Compra de l’Hotel Gori: Adquirit per a usos municipals el 2 de març de 1933.
• Nou ajuntament i parc municipal: Projectat el 5 de novembre de 1933.
• Biblioteca Popular: Inaugurada el 17 de maig de 1936.

També va acceptar el referèndum per a la integració de Santa Maria de Vilalba a Olesa de Montserrat.

L’exili rebutjat i la tràgica fi de Fèlix Figueras i Aragay

Amb l’esclat de la Guerra Civil Espanyola el 1936, Fèlix va dimitir com a alcalde el 16 d’octubre, en un context de violència revolucionària. Després de la victòria dels nacionalistes, al gener de 1939, els Mossos d’Esquadra li van aconsellar exiliar-se, però va optar per quedar-se, convençut que la seva acció política no li portaria represàlies. Va ser detingut al febrer de 1939 i afusellat el 19 de febrer de 1939 al cementiri d’Abrera, juntament amb 16 persones més, com a part de la repressió franquista. Aquest fet forma part de la “Terror Blanca”, la campanya de repressió política contra dissidents republicans, liberals, socialistes i nacionalistes catalans.

Ser executat menys d’un mes després de la caiguda de Catalunya reflecteix la brutalitat de la repressió franquista, que tenia com a objectiu “netejar” la societat de qualsevol oposició política. Les fonts històriques indiquen que va ser una de les primeres víctimes innocents d’aquesta política.

Fèlix estava casat amb Amèlia Camats i Mora, amb qui va tenir cinc fills: Rosa (1917-1929), Teresa (1920-2005), Joan (1926-1930), un altre Joan (1930) i Salvador (1934). La seva vida familiar es va veure marcada per la pèrdua de fills en edats primerenques, un fet comú en aquella època.

El record de Fèlix Figueras i Aragay: homenatges i memòria a Olesa

Com a llegat, la seva figura ha estat commemorada a Olesa de Montserrat. El 19 d’abril de 2008, la plaça davant l’ajuntament va ser rebatejada com a “Plaça de Fèlix Figueras i Aragay”, en un acte on va estar present el seu nét, Fèlix Figueras i Valén. A més, hi ha una placa commemorativa a la localitat, i el 2015 es va presentar un llibre sobre la seva vida, escrit per Guillem Figueras i Bartés, en un acte per recordar els 76 anys de la seva execució.

L’execució es produeix en el context de l’ofensiva de Catalunya, l’últim gran enfrontament de la Guerra Civil, que va tenir lloc entre el 23 de desembre de 1938 i el 13 de febrer de 1939, sentenciant la derrota republicana. Aquesta campanya va ser ordenada per Franco i va comportar una repressió intensa contra els republicans, especialment a zones com Abrera, propera a Olesa de Montserrat.

Malgrat els consells dels Mossos d’Esquadra, va decidir no exiliar-se, reflectint una confiança en la seva innocència política que, finalment, no va ser suficient per evitar la repressió. Aquest fet ressalta la complexitat de les decisions personals en un context de violència política.