El trastorn de l’espectre autista (TEA) és complex i la seva comprensió ha experimentat una notable evolució al llarg de la història. Comprendre la trajectòria històrica de l’autisme resulta fonamental per contextualitzar la investigació actual, les pràctiques clíniques i la inclusió social de les persones autistes. Aquesta crònica explorarà les diverses etapes en la conceptualització de l’autisme, des de les seves primeres descripcions fins al sorgiment del moviment de la neurodiversitat, analitzant les fites científiques, els canvis en els criteris diagnòstics, l’evolució de les teories etiològiques i les transformacions en les percepcions socials i culturals.

Primers indicis: Precursors del concepte d’autisme

Si bé les contribucions de Leo Kanner i Hans Asperger a mitjan segle XX són àmpliament reconegudes com l’inici de l’estudi formal de l’autisme, és important destacar que existeixen descripcions anteriors de comportaments que posteriorment s’identificarien amb aquesta condició.

L’obra pionera de Grunya Sukhareva (dècada de 1920)

El 1925, la psiquiatra infantil soviètica (nascuda a Ucraïna) Grunya Efimovna Sukhareva va publicar en rus un relat detallat de trets autistes en nens, que posteriorment va ser traduït a l’alemany el 1926. Aquest treball va precedir en gairebé dues dècades les publicacions de Kanner i Asperger. Inicialment, Sukhareva va emprar el terme “psicopatia esquizoide” (excèntrica), per després reemplaçar-lo per “psicopatia autista” (evitació patològica). Els seus estudis van incloure casos detallats de sis nens i cinc nenes, abastant la seva història familiar, exàmens neurològics i psicològics exhaustius, així com observacions longitudinals en un entorn escolar terapèutic.

Sukhareva va identificar característiques fonamentals notablement similars als criteris diagnòstics actuals del TEA: un tipus de pensament peculiar caracteritzat per l’abstracció, l’esquematització i la ruminació absurda; una actitud autista marcada per l’aïllament, la dificultat per adaptar-se i la preferència per la solitud i la fantasia; una vida emocional descrita com plana i superficial, amb una barreja d’insensibilitat i hipersensibilitat; i altres trets com l’automatisme, la inflexibilitat, la impulsivitat, la tendència als neologismes estereotipats, comportaments obsessiu-compulsius, manca d’expressivitat facial i dificultats en la modulació de la parla. Resulta destacable la precisió de les seves observacions, que fins i tot incloïen la menció d’anomalies sensorials, un aspecte que només recentment ha recuperat la seva deguda rellevància en els criteris diagnòstics del DSM-5. Sukhareva també va hipotetitzar una base neurològica per a aquests comportaments, suggerint la implicació del cerebel, el lòbul frontal i els ganglis basals. A més, va considerar la importància dels factors socials, com un entorn familiar desfavorable, en el desenvolupament de trastorns de la personalitat en la infància.

La similitud entre les detallades descripcions de Sukhareva i els criteris actuals del TEA, segons una anàlisi comparativa realitzada per Manouilenko i Bejerot, és sorprenent. Aquests investigadors també van plantejar interrogants sobre la falta de reconeixement de la seva obra fora de Rússia durant moltes dècades, malgrat haver estat publicada en alemany, cosa que suggereix possibles barreres lingüístiques, factors geopolítics relacionats amb la Unió Soviètica o biaixos en la difusió del coneixement científic. És interessant notar que Sukhareva, Kanner i Asperger compartien l’idioma alemany i van néixer en regions germanoparlants d’Ucraïna i Àustria. Així mateix, s’ha assenyalat una connexió entre l’obra de Sukhareva i Asperger amb els treballs primerencs de Kretschmer sobre la personalitat esquizoide.

L’alba del reconeixement formal: Les contribucions Inicials de Kanner i Asperger

La dècada de 1940 va marcar una fita en la història de l’autisme amb les publicacions seminals de Leo Kanner i Hans Asperger.

L'”autisme Infantil primerenc” de Leo Kanner (1943)

El 1943, el psiquiatre infantil estatunidenc d’origen austríac Leo Kanner va publicar el seu transcendental article “Autistic Disturbances of Affective Contact”. En aquest treball, Kanner va descriure detalladament onze nens que presentaven una síndrome única que va denominar “autisme infantil primerenc”. Les característiques clau que va observar incloïen un “aïllament extrem” i una incapacitat per relacionar-se amb persones i objectes de manera ordinària des del naixement, falta d’interès en les persones amb preferència per la solitud, alteracions de la parla (retard, ecolàlia, inversió pronominal), un desig ansiós i obsessiu de mantenir la igualtat i resistència al canvi, excel·lent memòria de repetició i dificultats primerenques amb l’alimentació.

Kanner inicialment va conceptualitzar l’autisme com un trastorn innat (“disturbis autistes innats del contacte afectiu”). No obstant això, també va proposar la controvertida teoria de la “mare nevera”, suggerint que la criança emocionalment freda era una causa subjacent de l’autisme. Aquesta teoria es va basar en les seves observacions sobre els pares dels nens estudiats, als quals va descriure com a altament intel·ligents però aparentment mancats de calidesa emocional. Kanner va distingir l’autisme de l’esquizofrènia basant-se en l’edat primerenca d’inici i la naturalesa del retraïment social. El seu treball va tenir un impacte significatiu, sent un dels articles més citats sobre autisme al segle XX i establint les bases per a investigacions posteriors. Abans de l’obra de Kanner, l’autisme era en gran manera incomprès i sovint mal diagnosticat. Inicialment, Kanner va descriure l’autisme com una forma d’esquizofrènia d’inici en la infància.

La “psicopatia autista” de Hans Asperger (1944)

El 1944, el pediatre austríac Hans Asperger va publicar un relat sobre nens amb trets similars a l’autisme descrit per Kanner, però que posseïen habilitats lingüístiques gramaticals dins del rang mitjà o superior (“psicopatia autista”). Asperger va identificar característiques clau com la manca d’empatia, l’escassa capacitat per formar amistats, converses unilaterals, una intensa absorció en interessos especials i moviments maldestres. Asperger es va centrar en els “petits professors”, nens amb alta intel·ligència i coneixements especialitzats. Creia que la psicopatia autista tenia una base genètica i la va vincular amb la pedagogia especial i els possibles beneficis per al sector laboral. A diferència de Kanner, Asperger va considerar que l’autisme podia presentar-se tant en individus amb alta intel·ligència com amb discapacitat intel·lectual. Va observar que aquests nens sovint naixien de pares que mostraven versions més lleus dels mateixos comportaments. El seu treball va romandre en gran manera desconegut a nivell internacional durant dècades. Lorna Wing va introduir el terme “Síndrome d’Asperger” el 1981, i la traducció a l’anglès de la seva obra per Uta Frith el 1991 va conduir al seu reconeixement internacional.

Comparació entre Kanner i Asperger

Tant Kanner com Asperger van descriure característiques centrals d’alteració en la interacció social i comportaments repetitius i restringits. No obstant això, Kanner es va centrar en nens més afectats amb retards en el llenguatge, mentre que Asperger va descriure individus amb un funcionament més alt. Asperger va semblar tenir una visió més optimista sobre el potencial de les persones amb “psicopatia autista” per portar vides exitoses i contribuir a la societat. El treball simultani però independent de Kanner i Asperger va establir les bases per comprendre l’heterogeneïtat de l’autisme, encara que aquesta comprensió va trigar dècades a desenvolupar-se completament en el concepte d’espectre.

Conceptualització de l’autisme en els seus inicis

Les primeres teories sobre l’autisme es van emmarcar dins dels models psiquiàtrics existents.

Teories inicials sobre les causes

Inicialment, es va associar l’autisme amb l’esquizofrènia, influenciat per l’ús del terme “autisme” per Bleuler en el context de pacients esquizofrènics retraïts. Les teories psicogèniques, impulsades per l’auge de la psicoanàlisi, també van ser prominents. Bruno Bettelheim va popularitzar la teoria de la “mare nevera”, atribuint l’autisme a la fredor emocional i la falta de vincle matern. Aquesta teoria, tot i que mancada de fonament empíric, va tenir un impacte devastador en les famílies de nens autistes.

Comprensió de les característiques fonamentals

Es va fer una èmfasi primerenca en el retraïment social, les dificultats de comunicació i els comportaments repetitius (la tríada de Kanner). Asperger es va centrar en els dèficits d’interacció social, els interessos intensos i la torpeza motora en individus amb un funcionament més alt. Van sorgir teories com la “Teoria de la Ment” de Baron-Cohen per explicar les dificultats d’interacció social.

L’Arena movedissa del diagnòstic: Evolució dels criteris del DSM

Els criteris diagnòstics de l’autisme han experimentat canvis significatius al llarg de les diferents versions del Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals (DSM).

Del DSM-I al DSM-II (1952-1968)

En les primeres edicions del DSM, l’autisme no figurava com a categoria diagnòstica separada, sinó que es mencionava en relació amb les reaccions esquizofrèniques en nens (DSM-I). El DSM-II va descriure l’autisme com una forma d’esquizofrènia infantil caracteritzada pel desapegament de la realitat.

DSM-III (1980)

La publicació del DSM-III va marcar una fita en incloure l'”Autisme Infantil” com a categoria diagnòstica distinta de l’esquizofrènia. Es va definir com un “trastorn generalitzat del desenvolupament” amb criteris específics que emfatitzaven la falta d’interès en les persones, dèficits greus en la comunicació, respostes inusuals a l’entorn i un inici abans dels 30 mesos d’edat.

DSM-III-R (1987)

En la revisió del DSM-III, el diagnòstic va passar a denominar-se “Trastorn Autista”. Es van ampliar els criteris, incloent la “falta generalitzada de resposta a altres persones” i eliminant el requisit de l’edat d’inici.

DSM-IV i DSM-IV-TR (1994-2000)

El DSM-IV va introduir el concepte de “Trastorns Generalitzats del Desenvolupament” (TGD) com un espectre, incloent el Trastorn Autista, la Síndrome d’Asperger, el TGD no especificat (TGD-NE), la Síndrome de Rett i el Trastorn Desintegratiu Infantil. Es van emfatitzar les bases genètiques de l’autisme.

DSM-5 (2013)

La publicació del DSM-5 va representar un canvi important en unificar totes les subcategories prèvies sota l’únic diagnòstic de “Trastorn de l’Espectre Autista” (TEA). Es va centrar en dos dominis principals: dèficits persistents en la comunicació i interacció social, i patrons restrictius i repetitius de comportament, interessos o activitats. Es van afegir els problemes sensorials com un símptoma dins dels comportaments restrictius i repetitius. Es va introduir una escala de gravetat (nivells 1-3) basada en les necessitats de suport. També es va crear un nou diagnòstic de Trastorn de la Comunicació Social (Pragmàtic) per a dificultats en la comunicació social sense comportaments repetitius.

Segons ASSOTEA, aquest canvi al model de TEA ha ajudat a comprendre millor la diversitat dins de l’autisme, permetent un enfocament més inclusiu i oferint més suport a persones que abans podrien haver estat excloses. No obstant això, també assenyalen que algunes persones que s’identificaven amb la “Síndrome d’Asperger” han expressat la sensació que la seva identitat ha estat esborrada en no considerar-se ja una categoria separada.

Taula 1: Evolució dels criteris del DSM per al trastorn de l’espectre autista

Edició del DSM	Categories Diagnòstiques Clau	Dominis de Símptomes Centrals	Criteris d’Edat d’Inici	Canvis Significatius
DSM-I (1952)	Reaccions Esquizofrèniques	No especificat per a l’autisme	Abans de la pubertat	Autisme mencionat només en relació amb l’esquizofrènia
DSM-II (1968)	Esquizofrènia Infantil	No especificat per a l’autisme	Infància	Autisme descrit com una forma d’esquizofrènia
DSM-III (1980)	Autisme Infantil	Interacció social, Comunicació, Respostes a l’entorn	Abans dels 30 mesos	Autisme reconegut com un trastorn distint
DSM-III-R (1987)	Trastorn Autista	Interacció social, Comunicació, Comportaments repetitius i interessos restringits	No especificat	Ampliació dels criteris, eliminació del requisit d’edat
DSM-IV/IV-TR (1994-2000)	Trastorn Autista, Síndrome d’Asperger, TGD-NE	Interacció social, Comunicació, Comportaments repetitius i interessos restringits	Abans dels 3 anys	Introducció del concepte d’espectre, inclusió de la Síndrome d’Asperger
DSM-5 (2013)	Trastorn de l’Espectre Autista (TEA)	Comunicació i interacció social, Comportaments repetitius i interessos restringits	Primera infància	Unificació de totes les subcategories, inclusió de problemes sensorials, escala de gravetat

Desentranyant les causes: De les primeres teories a la neurociència moderna

La comprensió de l’etiologia de l’autisme ha evolucionat significativament.

Primeres idees erronees i l’auge de les explicacions biològiques

La teoria de la “mare nevera” va ser gradualment desacreditada gràcies a la creixent evidència. Es va produir un enfocament cada vegada més gran en els factors biològics, particularment la genètica. Els estudis de bessons van indicar una alta heretabilitat. Es van identificar nombrosos gens associats amb un major risc d’autisme.

El paper de la neurociència

Els estudis de neuroimatge van revelar diferències en l’estructura i funció cerebral en individus amb autisme. Es va investigar la connectivitat cerebral, el processament sensorial i regions cerebrals específiques com l’amígdala, l’escorça prefrontal i la unió temporoparietal. La investigació va continuar explorant les bases neurològiques dels trets autistes centrals.

Factors ambientals i interaccions Gen-Ambient

Es va reconèixer cada vegada més el paper de les influències ambientals en l’augment del risc d’autisme (edat parental avançada, exposició prenatal a contaminants, condicions de salut materna, complicacions del part). Es va entendre l’autisme com una complexa interacció entre predisposicions genètiques i factors ambientals.

Una història d’ajuda: Desenvolupament d’intervencions i teràpies

Les intervencions i teràpies per a l’autisme han evolucionat significativament.

Enfoques primerencs i sovint durs

A principis del segle XX, els tractaments per a l’autisme sovint eren severs i inhumans, incloent la institucionalització i la teràpia electroconvulsiva (TEC). La teoria de la “mare nevera” va influir en els enfocaments de tractament, centrant-se en la separació dels nens dels seus pares.

Sorgiment de les teràpies conductuals

A partir de la dècada de 1920, es van explorar intervencions dietètiques (sense gluten, sense caseïna). En les dècades de 1950 i 1960, van sorgir tècniques de modificació de conducta. L’Anàlisi Conductual Aplicada (ABA), desenvolupat per O. Ivar Lovaas en les dècades de 1960 i 1970, es va convertir en una intervenció dominant. Els primers mètodes d’ABA de vegades involucraven càstigs aversius, que ara estan en gran manera condemnats. L’ABA modern ha evolucionat cap al reforç positiu i els enfocaments individualitzats.

Creixement de les teràpies del desenvolupament i altres teràpies

Van sorgir altres teràpies del desenvolupament, com la teràpia de la parla i del llenguatge, la teràpia ocupacional, la musicoteràpia i la fisioteràpia. També es van desenvolupar la teràpia d’integració sensorial i l’entrenament en habilitats socials. Es va reconèixer la importància dels programes d’intervenció primerenca.

Èmfasi en les pràctiques basades en l’evidència

Organitzacions com NCAEP i NSP van identificar intervencions basades en l’evidència. Es va fer èmfasi en les intervencions i els resultats recolzats per la investigació.

L’Auge de la neurodiversitat: Un canvi de paradigma

El moviment de la neurodiversitat va sorgir a finals de la dècada de 1980 i principis de la de 1990 a partir de grups d’autodefensa autistes (Autism Network International). Figures clau com Jim Sinclair, Judy Singer (qui va encunyar el terme “neurodiversitat” el 1998), Harvey Blume i Ari Ne’eman van jugar un paper fonamental. El concepte central de la neurodiversitat és que les diferències neurològiques són variacions humanes naturals i valuoses, en lloc de deficiències. El moviment rebutja el model mèdic centrat en la “cura” i advoca per l’acceptació, la inclusió, el respecte i els drets civils de les persones neurodivergents. Està estretament relacionat amb el moviment pels drets de les persones amb discapacitat i el model social de la discapacitat. El moviment de la neurodiversitat ha tingut un impacte significatiu en el llenguatge i la identitat, promovent l’ús del llenguatge en primera persona (“persona autista”) i fomentant un sentit de comunitat entre les persones neurodivergents. Si bé el moviment de la neurodiversitat va sorgir dins del Moviment pels Drets de l’Autisme, té un abast més ampli, incloent totes les neurominories.

Canviant les lents: Evolució de les percepcions socials i culturals

Les percepcions socials i culturals sobre l’autisme han experimentat una transformació significativa.

De l’estigma i la incomprensió a la consciència

Històricament, l’autisme va estar associat amb el retard mental i l’esquizofrènia, cosa que va conduir a l’estigma i la institucionalització. La teoria de la “mare nevera” va alimentar la culpa i la incomprensió. No obstant això, la creixent consciència a través de la investigació, la defensa i les representacions mediàtiques ha contribuït a una major comprensió.

Influència de les representacions mediàtiques

Les representacions mediàtiques de l’autisme sovint han estat estereotipades i inexactes, centrant-se en habilitats de “savant” o narratives tràgiques. Aquestes representacions poden modelar la comprensió i les actituds del públic, de vegades de manera negativa. No obstant això, hi ha un esforç creixent cap a representacions més diverses i autèntiques.

Impacte del moviment de la neurodiversitat en la percepció social

El moviment de la neurodiversitat ha provocat un canvi de paradigma, passant de considerar l’autisme com un trastorn a acceptar-lo com una variació natural. S’ha posat èmfasi en les fortaleses i contribucions de les persones autistes. El moviment treballa per reduir l’estigma i promoure la inclusió.

ASSOTEA, fundada el 1997, ha estat un referent a Espanya per al suport a les persones autistes i les seves famílies, jugant un paper clau en la visibilització de l’autisme com una condició de neurodiversitat, ajudant a canviar la percepció social d’una malaltia a una manera de ser. L’organització ha fomentat l’activisme autista i ha promogut la inclusió social, contribuint a que l’autisme sigui vist com a part de la diversitat humana i no com una deficiència.

Variacions culturals en la percepció

Les creences i pràctiques culturals poden influir en la comprensió, la interpretació i l’acceptació de l’autisme en diferents societats. Les actituds culturals cap a la discapacitat i les diferències de desenvolupament poden afectar la disponibilitat i el tipus de serveis de suport.

Característiques i reptes específics de l’autisme en dones

L’autisme femeni comparteix les afectacions nuclears de l’autisme, com dificultats en la interacció social, la comunicació social i patrons de comportament restringits i repetitius, segons el DSM-5 (citat per Milner et al., 2019). No obstant això, presenta trets particulars, com el desig de les dones autistes d’establir relacions socials satisfactòries i d’encaixar positivament entre els seus iguals (Hervás, 2022; Bargiela et al., 2016). Per aconseguir-ho, sovint utilitzen estratègies de compensació com l’emmascarement o la imitació, que els permeten camuflar les seves dificultats (Livingston et al., 2019).

Reptes diagnòstics

Existeixen evidències clares d’un infradiagnòstic i diagnòstics erronis en dones autistes, amb una detecció i intervenció molt tardanes. S’estima que el 70% de les nenes i dones amb autisme mai reben un diagnòstic, principalment a causa de la subtilesa dels seus símptomes i el camuflatge. Això es deu a biaixos en els criteris de diagnòstic, sovint basats en models masculins, com interessos típics com ordinadors o dinosaures, mentre que els interessos femenins (com les humanitats) són ignorats. A més, la major capacitat de camuflatge amaga les dificultats, i sovint els símptomes són mal diagnosticats com trastorns com el trastorn límit de personalitat, bipolaritat, TOC o trastorns alimentaris (Milner et al., 2019; Livingston et al., 2019).

Pressions socials i conseqüències

Les dones autistes enfronten una pressió constant per adaptar-se a les demandes socials, cosa que requereix un esforç significatiu. Aquest esforç, combinat amb resultats sovint insatisfactoris, pot tenir greus conseqüències psicològiques i físiques, com l’aparició d’ansietat, depressió, atacs de pànic, estrès, automutilació i altres problemes de salut mental (Hull et al., 2021; Gutiérrez y Carrillo, 2023). L’ús continuat d’estratègies com l’emmascarement pot agreujar aquestes dificultats, ja que les dones poden sentir que han de ocultar la seva veritable identitat per encabir-se en les expectatives socials, cosa que les esgota mentalment i augmenta el risc de ser mal diagnosticades.

Canvi de la consciència a l’acceptació

El canvi de Mes de la Conscienciació sobre l’Autisme a Mes de l’Acceptació de l’Autisme reflecteix un moviment més enllà del simple reconeixement de l’autisme cap a l’acceptació activa i inclusió de les persones autistes.

Fites i punts d’Inflexió en la història de l’autisme

• Primeres Descripcions: Treball de Sukhareva (1925/1926), Kanner (1943), Asperger (1944).
• Reconeixement Formal en el DSM-III (1980) i el Concepte d’Espectre en el DSM-IV (1994).
• Desacreditació de la Teoria de la Mare Nevera (mitjan segle XX en endavant).
• Creixent Evidència de Bases Genètiques i Neurològiques (dècada de 1970 fins al present).
• Sorgiment de l’ABA i altres Intervencions Basades en l’Evidència (dècada de 1960 fins al present).
• Auge del Moviment de la Neurodiversitat (finals del segle XX en endavant).
• Canvi de la Conscienciació sobre l’Autisme a l’Acceptació de l’Autisme (dècada de 2010 fins al present).

Reptes actuals i perspectives de futur segons ASSOTEA

Segons l’entrevista realitzada a ASSOTEA, els principals obstacles que enfronten les persones autistes en la societat actual inclouen l’accessibilitat (barreres en educació, ocupació i salut), l’estigmatització (desconeixement i mites persistents) i la falta de recursos, especialment per als adults autistes i la transició a la vida adulta.

En l’àmbit educatiu, ASSOTEA destaca la falta de formació docent adequada per a les necessitats dels estudiants autistes, la rigidesa del sistema educatiu que no sempre permet les adaptacions necessàries i el bullying i les dificultats de socialització que sovint experimenten aquests estudiants.

Pel que fa a la inclusió laboral, els majors desafiaments assenyalats per ASSOTEA són els entorns laborals no adaptats, els prejudicis en els processos de selecció i la falta de suport continu, com ara la mentoria i els ajustos raonables en el lloc de treball.

ASSOTEA també detecta diverses necessitats no cobertes per a les famílies amb infants i joves autistes, així com per a les persones adultes autistes. Entre aquestes, destaca la importància d’un diagnòstic precoç i l’accés a suports especialitzats i adaptats al llarg de tot el cicle vital, dins del sistema públic de salut. Aquests suports haurien de respondre a necessitats socials, emocionals i funcionals, especialment en moments clau de transició o canvi, com el pas a l’edat adulta.

L’entrevista amb ASSOTEA també posa de manifest diferències significatives en com es manifesten i s’aborden els reptes segons el gènere i l’edat. Les dones autistes tendeixen a camuflar millor els seus símptomes, cosa que pot retardar el diagnòstic, i enfronten majors desafiaments socials a causa de les expectatives de gènere. Els reptes també evolucionen amb l’edat: els nens enfronten barreres en l’escolarització, els adults en l’ocupació i la vida independent, i en la vellesa hi ha una falta d’investigació i suport específic.

Conscienciació, visibilitat i el paper d’ASSOTEA

ASSOTEA destaca que algunes de les idees errònies o mites més persistents sobre l’autisme inclouen la creença que és una malaltia, que totes les persones autistes tenen habilitats especials i que no senten empatia. Aquests estereotips limiten les oportunitats de les persones autistes i contribueixen a l’aïllament social i la incomprensió.

El missatge principal que ASSOTEA voldria transmetre a la societat és que “l’autisme és una forma vàlida i valuosa de ser, no una malaltia que hagi de ser corregida”. Per passar de la simple conscienciació a la veritable inclusió, calen accions concretes per fer ajustos en la societat, com ara l’educació inclusiva, l’adaptació dels llocs de treball i l’eliminació de barreres socials. Els mitjans de comunicació tenen un paper crucial en la percepció social de l’autisme, i una representació precisa i diversa pot ajudar a reduir els estereotips i augmentar l’empatia.

Fundada el 1997, ASSOTEA té com a objectius principals promoure la visibilitat i els drets de les persones autistes, proporcionar suport a les famílies i defensar la inclusió en tots els àmbits de la societat. Programes educatius i de sensibilització, així com el suport a les famílies i la promoció dels drets laborals, han tingut un gran impacte. ASSOTEA treballa amb famílies, educadors i altres professionals oferint formació i recursos. Les col·laboracions amb institucions educatives, sanitàries i altres associacions de discapacitat han estat fructíferes. ASSOTEA considera prioritaris canvis legislatius i polítics per garantir els drets a l’educació, l’ocupació i la salut de les persones autistes.

Des de la perspectiva de les persones autistes, l’experiència es descriu com un camí de descobriment personal i acceptació de la neurodiversitat. Les fortaleses com l’atenció al detall, la capacitat de fer connexions profundes en àrees d’interès i l’honestedat sovint no són prou valorades per la societat. El consell per a una persona recentment diagnosticada és l’acceptació i la recerca de suport. La neurodivergència es refereix a les variacions naturals en el cervell humà, incloent l’autisme, el TDAH i la dislèxia, representant diferents maneres de pensar i processar el món. Suports útils inclouen horaris estructurats i adaptacions en entorns laborals o educatius.

Mirant al futur, ASSOTEA espera una major inclusió social en 10 anys, amb una societat més preparada per adaptar-se a les necessitats de les persones autistes. Els avenços en investigació i teràpies personalitzades són prometedors. El canvi social més transformador seria la veritable inclusió sense barreres. Les noves tecnologies poden millorar la qualitat de vida en àrees com la comunicació i l’accessibilitat. Les persones no autistes poden contribuir a un món més inclusiu mostrant comprensió, respectant les diferències i donant suport a la inclusió.

En el Dia Mundial de Conscienciació sobre l’Autisme, el missatge clau d’ASSOTEA és que “l’autisme no és una malaltia, sinó una forma diferent de ser que mereix respecte i comprensió”, i que la veritable inclusió comença amb l’acceptació i el respecte cap a la neurodiversitat.

Conclusió

La història de l’autisme és un viatge complex i fascinant que reflecteix l’evolució de la comprensió científica, les percepcions socials i les veus de la pròpia comunitat autista. Des de les primeres descripcions pioneres de Sukhareva fins al reconeixement formal per part de Kanner i Asperger, el camp ha experimentat canvis significatius en la conceptualització, el diagnòstic i la comprensió de les causes de l’autisme. El rebuig de teories perjudicials com la de la “mare nevera” i la creixent èmfasi en les bases biològiques i neurològiques han marcat punts d’inflexió crucials. El sorgiment del moviment de la neurodiversitat ha provocat un canvi de paradigma fonamental, promovent l’acceptació i la celebració de les diferències neurològiques. A mesura que la societat continua evolucionant, també ho fa la nostra comprensió de l’autisme, impulsada per la investigació en curs, les experiències viscudes i el compromís de fomentar la inclusió i el respecte per a totes les persones neurodivergents.

Olesa de Montserrat té una gran història amb fets destacats a la nostra vila que han commocionat tots els olesans. Un d’aquests fets va ser l’execució del primer alcalde de la Segona República d’Olesa, Fèlix Figueras i Aragay.

Fèlix Figueras i Aragay va néixer a Olesa de Montserrat el 16 de desembre de 1894 i va morir a Abrera el 19 de febrer de 1939. Va ser una figura clau en la història del nostre poble, tant políticament com socialment. La seva trajectòria, marcada per l’activisme municipal i la defensa de la democràcia, va culminar amb la seva execució durant la repressió franquista. Aquest episodi reflecteix les tensions polítiques de l’època.

Els orígens de Fèlix Figueras i Aragay: una família arrelada al progrés d’Olesa

Fèlix Figueras i Aragay es va criar dins d’una família de pagesos que havia aconseguit prosperar gràcies al comerç. Josep Figueras i Ubach, el seu pare, regentava una xarcuteria al Mercat Municipal d’Olesa, coneguda com a “Cal Janxic”, que avui encara manté l’activitat. La seva mare, Teresa Aragay i Tort, era originària de Terrassa. La família formava part de la petita burgesia local que va ser beneficiada pel creixement econòmic d’Olesa, que entre 1870 i 1920 va passar de tenir 1.403 habitants a 4.100, i el 1930 ja arribava als 5.500, això gràcies a la transformació en un centre industrial tèxtil.

Va estudiar a l’escola local. Fèlix va treballar com a aprenent en una fàbrica tèxtil i va cursar teoria tèxtil, adquirint coneixements que li servirien en la seva vida professional. Va ser un gran lector, amb una biblioteca personal que incloïa obres com la Bíblia de Montserrat, publicacions de Bernat Metge, “Els Nostres Clàssics”, “Història Nacional de Catalunya” d’Antoni Rovira i Virgili, i “Geografia General de Catalunya” de Francesc Carreras i Candi, així com llibres polítics i naturistes.

Els inicis polítics de Fèlix Figueras i Aragay: del republicanisme a ERC

Va començar la seva carrera política el 1920, quan es va afiliar al Partit Republicà Federal i va ser escollit regidor i vocal de la comissió de finances de l’ajuntament d’Olesa. El 1922 va ser nomenat primer tinent d’alcalde, càrrec que va abandonar després del cop d’estat del general Primo de Rivera el 2 d’octubre de 1923, que va suspendre les activitats democràtiques locals. Amb la caiguda de la dictadura el 1930, va tornar a la seva activitat política, afiliant-se a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC).

Fèlix Figueras va ser escollit alcalde d’Olesa de Montserrat amb la proclamació de la Segona República el 14 d’abril de 1931, un càrrec que va exercir fins a 1936. Les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 el van portar al poder, i va ser reelegit el 1934 amb 1.446 vots per al Círcol-ER, davant els 1.054 de Defensa Ciutadana. Fèlix va desenvolupar molts projectes:

• Mercat Municipal: Inaugurat l’1 de setembre de 1932, amb un pressupost de 90.555,02 pessetes, dissenyat per l’arquitecte Jeroni Martorell.

• Plaça de Catalunya: Creació d’un espai públic central.
• Oficina de Correus: Establerta el 4 de febrer de 1932.
• Millores hospitalàries: Reformes al centre sanitari local el 9 de juny de 1932.
• Biblioteca Pública Municipal: Fundada el 7 de juliol de 1932.
• Cambra frigorífica: Instal·lada el 8 de setembre de 1932.
• Compra de l’Hotel Gori: Adquirit per a usos municipals el 2 de març de 1933.
• Nou ajuntament i parc municipal: Projectat el 5 de novembre de 1933.
• Biblioteca Popular: Inaugurada el 17 de maig de 1936.

També va acceptar el referèndum per a la integració de Santa Maria de Vilalba a Olesa de Montserrat.

L’exili rebutjat i la tràgica fi de Fèlix Figueras i Aragay

Amb l’esclat de la Guerra Civil Espanyola el 1936, Fèlix va dimitir com a alcalde el 16 d’octubre, en un context de violència revolucionària. Després de la victòria dels nacionalistes, al gener de 1939, els Mossos d’Esquadra li van aconsellar exiliar-se, però va optar per quedar-se, convençut que la seva acció política no li portaria represàlies. Va ser detingut al febrer de 1939 i afusellat el 19 de febrer de 1939 al cementiri d’Abrera, juntament amb 16 persones més, com a part de la repressió franquista. Aquest fet forma part de la “Terror Blanca”, la campanya de repressió política contra dissidents republicans, liberals, socialistes i nacionalistes catalans.

Ser executat menys d’un mes després de la caiguda de Catalunya reflecteix la brutalitat de la repressió franquista, que tenia com a objectiu “netejar” la societat de qualsevol oposició política. Les fonts històriques indiquen que va ser una de les primeres víctimes innocents d’aquesta política.

Fèlix estava casat amb Amèlia Camats i Mora, amb qui va tenir cinc fills: Rosa (1917-1929), Teresa (1920-2005), Joan (1926-1930), un altre Joan (1930) i Salvador (1934). La seva vida familiar es va veure marcada per la pèrdua de fills en edats primerenques, un fet comú en aquella època.

El record de Fèlix Figueras i Aragay: homenatges i memòria a Olesa

Com a llegat, la seva figura ha estat commemorada a Olesa de Montserrat. El 19 d’abril de 2008, la plaça davant l’ajuntament va ser rebatejada com a “Plaça de Fèlix Figueras i Aragay”, en un acte on va estar present el seu nét, Fèlix Figueras i Valén. A més, hi ha una placa commemorativa a la localitat, i el 2015 es va presentar un llibre sobre la seva vida, escrit per Guillem Figueras i Bartés, en un acte per recordar els 76 anys de la seva execució.

L’execució es produeix en el context de l’ofensiva de Catalunya, l’últim gran enfrontament de la Guerra Civil, que va tenir lloc entre el 23 de desembre de 1938 i el 13 de febrer de 1939, sentenciant la derrota republicana. Aquesta campanya va ser ordenada per Franco i va comportar una repressió intensa contra els republicans, especialment a zones com Abrera, propera a Olesa de Montserrat.

Malgrat els consells dels Mossos d’Esquadra, va decidir no exiliar-se, reflectint una confiança en la seva innocència política que, finalment, no va ser suficient per evitar la repressió. Aquest fet ressalta la complexitat de les decisions personals en un context de violència política.

Les dades oficials de l’Administració Pública Catalana revelen informació detallada sobre les retribucions dels llocs estructurals de l’Ajuntament d’Olesa de Montserrat per a l’any 2024. Aquest exhaustiu informe, basat en dades verificades de les Administracions Catalanes, ofereix una radiografia econòmica completa del consistori, mostrant amb precisió el cost total de les nòmines, els treballadors amb millors salaris i les retribucions de càrrecs electes.

El cost total de l’estructura municipal

El cost total brut de les retribucions dels llocs estructurals per a l’any 2024 ascendeix a la considerable suma de 9.495.000,34 €, una xifra que inclou tant el salari brut dels treballadors com la quota patronal corresponent. Aquesta quantitat representa una important inversió del consistori en recursos humans per garantir el funcionament dels serveis municipals i l’atenció ciutadana.

Aquesta despesa s’emmarca dins del pressupost anual de l’Ajuntament d’Olesa de Montserrat, i la seva magnitud reflecteix la complexitat de l’estructura administrativa necessària per gestionar una població de més de 24.000 habitants.

Comunicació té més inversió que el departament de Salut

Segons les dades de la Generalitat de Catalunya, el departament de comunicació destina més del doble a salaris que el departament de Salut, amb un cost total de 190.763,46 €. Aquesta xifra supera àmpliament altres àrees municipals i evidencia l’enorme importància que el consistori atorga a la seva estratègia comunicativa.

El detall de les retribucions d’aquest departament és el següent:

• Cap departament de mitjans de comunicació:
  • Total Brut: 39.799,45 €
  • Total cost: 49.402,09 €
• Redactor/a – productor/a (tres posicions diferents):
  • Total Brut: 23.081,01 €
  • Total cost: 30.498,93 €
  • Total Brut: 23.587,25 €
  • Total cost: 31.158,25 €
  • Total Brut: 30.752,81 €
  • Total cost: 40.633,66 €
• Responsable comunicació institucional:
  • Total Brut: 30.912,12 €
  • Total cost: 39.070,53 €

La suma d’aquestes partides (49.402,09 € + 30.498,93 € + 31.158,25 € + 40.633,66 € + 39.070,53 €) conforma el total de 190.763,46 €, convertint el departament de comunicació en una de les àrees amb major dotació econòmica de l’Ajuntament d’Olesa de Montserrat.

Aquesta gran inversió en comunicació planteja qüestions sobre les prioritats del consistori, especialment quan s’analitza en relació amb altres serveis municipals essencials. La quantitat assignada a aquesta àrea posa de manifest una clara aposta estratègica per la projecció mediàtica i la visibilitat institucional.

Els llocs millor remunerats: anàlisi per departaments

Una anàlisi detallada del document de retribucions revela que els càrrecs amb major remuneració individual es concentren principalment en àrees de seguretat i gestió tècnica:

• Inspectors/es de policia: amb un cost total per a l’Ajuntament de 179.872,83 €
• Sergents: amb un cost total de 177.160,75 €
• Cap Gestió de l’Espai Públic: amb un cost total de 69.841,73 €
• Cap departament participació ciutadana / cap servei: amb una retribució de 68.846,44 €
• Caporals de policia: amb un cost total que ascendeix a 139.132,59 €
• Cap departament Benestar Social: amb un cost de 64.895,56 €
• Agents de policia: en alguns casos superen els 66.000 € de cost total anual

Aquestes xifres corresponen al cost total per a l’Ajuntament, incloent-hi tant el salari brut que perceben els treballadors com la quota patronal que paga el consistori a la Seguretat Social.

Retribucions detallades dels càrrecs electes

El document de l’administració també ofereix informació exhaustiva sobre les retribucions dels representants polítics, revelant diferències notables entre partits:

Regidor	Retribució	Partit	Càrrec
Jordi Parent	56.935,92 €	ERC	Alcalde
Marc Serradó	45.311,66 €	Bloc Olesà	Tinent d’Alcalde
Emma Duran	29.718,36 €	Bloc Olesà	Regidora amb dedicació parcial
Ferran Cerdeira	20.802,03 €	Junts	Regidor
Domènec Paloma	19.237,92 €	Junts	Regidor
Ivan Carreira	17.966,61 €	Bloc Olesà	Regidor
Raül Asensio	17.710,22 €	ERC	Regidor
Santi Gallardo Cañellas	17.321,32 €	ERC	Regidor
Laia Montses	15.786,26 €	Bloc Olesà	Regidora
Anna Valero	15.786,26 €	ERC	Regidora
Xavier Rota	15.821,50 €	Bloc Olesà	Regidor
Samuel Rodriguez	7.433,66 €	Olesa Oberta	Regidor
Jessica Fernández	7.335,82 €	Partido Popular	Regidora
Josep Paniello	6.394,14 €	Ciudadanos	Regidor
Jordi Martínez	5.056,87 €	Sense partit	Regidor
Maria Lourdes	5.105,62 €	PSC	Regidora
Fernando Vicente	4.813,62 €	PSC	Regidor
Cristian Mesa	4.595,62 €	PSC	Regidor
Daniel Ribas	3.918,86 €	PSC	Regidor
Carlos Fernández	4.163,16 €	PSC	Regidor
Conxi Izquierdo	818,79 €	PSC	Regidora (només novembre i desembre 2024)

Anàlisi comparativa per partits polítics

L’anàlisi creuat entre les retribucions totals per partit polític i els resultats electorals revela un desequilibri significatiu en la distribució econòmica:

Partit	% Vots	Regidors	Retribució total	Retribució mitjana per regidor
PSC	26,40%	6	23.415,67 €	3.902,61 €
Bloc Olesà	22,69%	6	124.604,39 €	20.767,40 €
ERC	17,96%	4	107.753,72 €	26.938,43 €
Junts	8,99%	2	40.039,95 €	20.019,98 €
PP	7,27%	1	7.335,82 €	7.335,82 €
Olesa Oberta	7,17%	1	7.433,66 €	7.433,66 €
Cs	7,10%	1	6.394,14 €	6.394,14 €
Sense partit	–	1	5.056,87 €	5.056,87 €

El desequilibri representatiu: una paradoxa democràtica

El contrast entre els resultats electorals i la distribució econòmica constitueix una de les revelacions més significatives d’aquest informe. El PSC, malgrat ser el partit més votat amb un 26,40% dels vots i 6 regidors, rep col·lectivament una retribució de només 23.415,67 €, una xifra que resulta sorprenentment baixa si es compara amb altres formacions polítiques amb menor representació.

Particularment cridaner és el cas de l’alcalde, pertanyent a ERC (tercera força política amb un 17,96% dels vots), que amb una retribució individual de 56.935,92 € supera amb escreix el total de tots els regidors del PSC junts. Aquest fet adquireix encara més rellevància si considerem que ERC va obtenir 8,44 punts percentuals menys de vots que el PSC.

Aquesta distribució desigual es reflecteix també en la retribució mitjana per regidor:

• PSC: 3.902,61 € per regidor
• ERC: 26.938,43 € per regidor
• Bloc Olesà: 20.767,40 € per regidor
• Junts: 20.019,98 € per regidor

Conclusions: transparència, comunicació i representativitat

Aquest detallat informe sobre les retribucions municipals a Olesa de Montserrat posa en relleu qüestions fonamentals sobre la distribució de recursos públics i la seva relació amb la representativitat democràtica. Destaca especialment l’enorme inversió en comunicació (190.763,46 €), que constitueix un dels departaments amb major pressupost de tot l’Ajuntament, superant fins i tot àrees d’atenció directa a la ciutadania.

Paral·lelament, la distribució econòmica entre els representants electes sembla seguir una lògica que no s’alinea amb els resultats de les urnes. Les dades mostren com ERC, des de l’alcaldia, i el Bloc Olesà, com a soci de govern, concentren la major part de les retribucions dels càrrecs electes (232.358,11 € en total), mentre que el PSC, tot i ser la força més votada, rep una assignació econòmica significativament inferior.

Aquest doble desequilibri —tant en l’enorme inversió en comunicació com en la distribució retributiva dels càrrecs electes— planteja importants interrogants sobre els criteris de distribució pressupostària i la seva coherència amb el mandat representatiu sorgit de les eleccions municipals. La transparència en la publicació d’aquestes dades permet a la ciutadania avaluar críticament la gestió dels recursos públics al consistori d’Olesa de Montserrat.